Nº 2 / Febrer 2.013 – Records de la meva infància – Maria Bell·lloch i Bell·lloch


 

Records de la meva infància

Premi Romà Planas i Miró 1999
Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès

(Editorial VIENA Memòria)

Ja devien ser ben bé les deu del matí, quan arribàrem al peu de la muntanya. Ho havíem abandonat tot. Els carros els havíem posat uns al costat dels altres. Els animals, lliures pel camp, d’aquesta manera podien menjar. Poc a poc començàrem a emprendre el camí de la muntanya. Ja n’havíem fet un bon tros quan ens paràrem per reposar-nos una mica i prendre alè. Des d’allí dominàvem el camp on havíem abandonat carros i animals. Era un espectacle dolorós i horrible. La tia Ramona no parava de plorar. Deia: «Com és possible que ho hàgim d’abandonar tot». En aquest moment, quan escric això i malgrat que fa més de 56 anys dels fets, tinc els ulls plens de llàgrimes i sento la mateixa tristesa i pena que sentia en aquells moments.

El soldat que ens guiava anava al davant. Nosaltres, un darrere l’altre, en fila índia el seguíem i tal com ens havia dit el camí era molt estret i era obligat passar un per un. El soldat ens recomanava de fer atenció d’on posàvem els peus. I ens animava, puix encara quedava un bon tros de camí a fer i sempre pujant.

Del costat esquerra teníem la muntanya, però del costat dret hi havia uns precipicis profunds que si algú de nosaltres hi hagués caigut hauria estat impossible anar-lo a buscar. Tota la nostra atenció la centràvem on posàvem els peus. Als més petits ens digueren d’agafar-nos per la mà. El camí a mesura que avançava era més i més difícil, puix no solament era més rost, sinó que hi havia molts indrets plens de gel i de neu…

D’aquesta manera caminàrem tot el dia. De temps en temps ens paràvem una mica per reposar-nos, però la parada era curta, puix el soldat ens deia que si ens deixàvem atrapar per la foscor no podríem continuar el camí i hauríem de dormir al bosc i amb el fred que feia jo em demano si és que ho haguéssim pogut aguantar. Ja començava a fer-se fosc quan arribàrem prop d’una cabana. Era bastant gran i a dins era ple de palla i fenc. No érem els sols estadants. A dins hi havia altra gent que, com nosaltres, es disposaven a passar-hi la nit. Poc després arribà el propietari i ens va recomanar, sobretot, de no fer foc, de no encendre cap misto per fumar. És veritat que sense voler hi hauríem pogut calar foc. Al vespre menjàrem una mica del que ens quedava i embolicats amb les mantes ens ajaguérem per terra al damunt de la palla. No era molt confortable però cansats com estàvem ens endormírem. Tots just començava el dia ens aixecàrem, ens preparàrem i sense menjar ni beure res de calent, emprenguérem el camí. Feia tres o quatre hores que caminàvem quan el soldat ens demanà de parar-nos i ens digué:

Aquí ja esteu en territori francès. Ja no correu cap perill. Continueu seguint el camí i arribareu a la carretera que us conduirà a la frontera.

El soldat s’entornà per on havíem vingut, puix ens explicà que segurament hi hauria altres persones que podrien necessitar de la seva ajuda per tal de guiar-los, tal com havia fet per nosaltres. Seguírem les seves recomanacions i poc a poc ens endinsàrem pel camí que ens havia senyalat. El trajecte ja no era tan pesat. Ara baixàvem la muntanya. Segurament era prop de migdia quan arribàrem a la carretera que ens havia indicat. L’espectacle que s’oferia als nostres ulls era horrorós. La carretera estava plena de gom a gom de gent que caminava, els uns amb un farcell al damunt de l’esquena; els altres amb una maleta mig atrotinada; n’hi havia que empenyien un carretó. Hi havia una gran quantitat de soldats ferits. Alguns anaven amb crosses, als altres els hi faltava un braç, alguns els hi mancava una cama; molts portaven el cap embenat. De l’altre costat de la carretera hi havia un camp immens. Estava ple de gent. Hi havia grups que feien foc per terra per tal d’escalfar-se. Altres, asseguts de qualsevol manera, mig adormits es reposaven del cansament…

Maria Bell·lloch i Bell·lloch

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *