Nº 10 / Desembre 2.012 – SUPLEMENT – Violant l’ultima reina catalana de Provença. Francesc Panyella i Farreras


 

Violant, L’última reina catalana de Provença
Per Francesc Panyella i Farreras
Publicat al nº 18 (juny 2.008) del Cartulari de la Catalunya Comtal

Violant, representada en un vitrall de la Catedral de Mans.

Violant, representada en un vitrall de la Catedral de Mans.

Violant d’Aragó, nascuda el 1.381 a Barcelona, morí el 1.442. Durant 42 anys governà la Provença i a partir del 1.417, en què morí el seu marit, tingué pràcticament tot el poder a les seves mans. Violant era la filla gran del rei catalano-aragonès Joan I el Caçador i de la segona muller d’aquest, Violant de Bar.

Seguint la política d’aliances i pactes, tan peculiar dels catalans, el 1390, en el moment de signar la pau entre el rei Joan d’Aragó i els d’Anjou, fou convingut el seu casament amb Lluís II, rei titular de Nàpols, duc d’Anjou i comte de Provença, nét del rei Joan II de França. Una de les condicions fonamentals d’aquest casament, que tingué lloc deu anys després a la vila d’Arles, concretament el 1400, consistia en què Violant renunciava als seus drets al tron de la corona catalano-aragonesa.

Retrat de Lluís II, marit de Violant.

Retrat de Lluís II, marit de Violant.

Quedava per resoldre tot el contenciós del Mediterrani; Nàpols en primer lloc, peró també les possessions de Sardenya i Sicília, que serien motiu d’afrontaments entre catalans i provençals en el curs d’una colla d’anys, que portarien com a desastrosa conseqüència el setge i saqueig de la ciutat de Marsella el novembre del 1423, pel rei catalano-aragonès, Alfons V el Magnànim.

Violant es veié tot seguit confrontada a dirigir i a governar la Provença, (els primers anys amb l’ajuda de la mare del rei morta el 1404) així com el ducat Angeví del seu marit, que les continuades incursions angleses posaven en perill. El rei es trobava constantment en expedició guerrera a Nàpols per tal de fer prevaldre els seus drets de rei que li havia concedit el papa Climent VII, de la mateixa manera que ho faria Joanna II, amb el fill de Violant, Lluís III, després d’haver desnonat a Alfons el Magnànim, amb l’ajuda d’un dels Papes d’aquell període, Martí V, en plena pugna per la Santa Seu amb el papa Gil Sanxis Munyós i Carbón, dit Doncel, o sigui Clement VIII, que vivia a Penyíscola.

Castell del rei Alfons V el Magnànim, a Nàpols.

Castell del rei Alfons V el Magnànim, a Nàpols.

Retrat del rei Alfons V.

Retrat del rei Alfons V.

El fill de Violant, tal com havia fet el seu pare, també deixa a la seva mare la direcció del Parlament de la capital a Aix de Provença, puix la gran preocupació de la seva vida fou la d’ocupar el tron de Nàpols, enfrontat constantment amb els catalans. Per tenir una idea del paper important que juga Violant en el context europeu de l’època, cal pensar que de la unió amb Lluís II, nasqueren sis fills.

Tres nois i tres noies. La primera noia, Maria; nascuda el 18 de desembre del 1404, fou promesa el 1413 a Carles, comte de Ponthieu, cinquè fill de Carles VI. A la mort del seu pare, el 1422, esdevingué rei de França, (després d’haver passat llargues temporades a Provença i a l’Anjou), sobretot gràcies a l‘ajut del partit angeví dirigit amb mà de mestra per la seva sogra, la reina Violant.

Escut d’armes de Provença, sota la dinastia Anjou.

Escut d’armes de Provença, sota la dinastia Anjou.

A la mort del seu marit, Lluís II, sobrevinguda el 1417, l’hereu de Provença només tenia 14 anys, els mateixos que el seu cunyat,el futur rei de França, que la gent del nord anomenaven “rei de Bourges” per riure-se’n. La història oficial ens parla del paper de Joanna d’Arc en la derrota dels anglesos i en el setge d’Orleans. Ignora el paper precís i eficaç, el treball fet a l’ombra, reunint voluntats i forces, de la reina

Violant, vídua des de feia cinc anys i que de fet dirigia la política dels seus dominis i la defensa dels seus interessos, entre ells els de la corona de França, amb mà de ferro. La segona filla, nascuda el 1412, fou casada amb Joan d’Alençon en primeres noces i més tard amb Francesc I, duc de Bretanya. La tercera filla fou casada amb el comte de Ginebra, home influent en l’estratègia del control de les rutes comercials cap al centre d’Europa, puix les altres, degut a la guerra que oposava els anglesos a la corona de França, no eren prou segures.

Els pactes i els acords presos entre catalans i provençals en el moment del casament de Violant amb Lluís II, resultaren paper mullat en morir el rei Martí l’Humà sense successió, si bé no foren gaire cordials abans. Lluís II, mogut per la dèria de la conquesta de Nàpols, havia organitzat dues campanyes, una el 1409 i l’altra el 1411, de les quals en sortí derrotat, a més d’indisposar-se amb els catalans.

Violant reclamava pel seu hereu, Lluís III, la corona deixada vacant pel seu oncle Martí l’Humà. Per tenir una idea clara del que representava aquesta successió, cal pensar que els dominis en litigi representaven els reialmes d’Aragó i de València, el Comtat de Barcelona, Mallorca, Menorca, la Cerdanya, el Rosselló, Còrsega, Sardenya i Sicília.

Martí I l’Humà, de Catalunya i Aragó, oncle de Violant. Miniatura dels Privilegis de la Cartoixa de Valldecrist.

Martí I l’Humà, de Catalunya i Aragó, oncle de Violant. Miniatura dels Privilegis de la Cartoixa de Valldecrist.

Cert és que sovint només es fa esment de l’enfrontament entre els dos partidaris principals: Ferran I d’Antequera, comte de Trastámara i Jaume II, comte d’Urgell; però de fet, les pretensions de Violant comptaren tot seguit amb l’ajuda i complicitat de la seva mare, Violant de Bar, (filla del comte Robert I, del ducat de Bar-Lorena gendre del rei Joan II de França), esposa del rei Joan I el Caçador, que organitza una forta corrent a Catalunya a favor del seu nét. En el període de l’interregne, de 1410 al 1412, en què té lloc el compromís de Casp; la reina arriba a crear un important partit francòfil a Catalunya el qual es veié recolzat per eminents personalitats com són Roger Bernat de Pallars, el governador de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló, el vescomte d’Illa i Canet, així com una quantitat important de la petita noblesa catalana. L’arquebisbe de Saragossa, a Aragó, també es decanta del costat dels d’Anjou, però després del seu assassinat, que tot fa suposar que fou a mans dels partidaris del comte d’Urgell, i el giravolt que feu més tard el papa Luna (Benet XIII) que havia sostingut en vida del rei Martí l’Humà la candidatura del seu nét natural, Frederic comte de Luna, fill de Martí I el Jove, rei de Sicília mort el 1409, i que es decanta pel candidat castellà per tal de consolidar la seva posició en ple cisma enfront dels altres papes; molts dels seguidors del partit francòfil entraren a formar part del partit castellanista, fent fracassar totes les esperances de les dues reines.

A més de la pretensió a la corona catalano-aragonesa, com hem dit més amunt, Lluís III aspirava a ser rei de Nàpols. Tot l’oposava al seu cosí Alfons el Magnànim. Victoriós un moment donat, les derrotes s’acumularen una darrera l’altra. Morí als 31 anys, el 1434, en un combat que l’oposava a les tropes comandades per l’aliat dels catalans, en Jaume dels Baus.

Retrat de Joan I el Caçador, pare de Violant.

Retrat de Joan I el Caçador, pare de Violant.

Estatua del Rei Renat I, fill de Violant, a Aix de Provença.

Estatua del Rei Renat I, fill de Violant, a Aix de Provença.

El que la reina Violant no havia aconseguit per les intrigues i les armes ho obtingué el seu fill Renat I de Provença, (le bon roí René que heretà el regne a la mort del seu germà gran. Per a la reina Violant, morta el 1442, seria una victòria pòstuma ja que ella no veuria el seu fill com a rei de Catalunya. En realitat, els enfrontaments de la Generalitat de Catalunya, amb en Joan II d’Aragó, darrera dels quals hi havia la guerra civil engendrada pels partits de la Busca i de la Biga i les reivindicacions dels remences, amb tota una societat que es trobava a les acaballes de les relacions socioeconòmiques de l’Edat Mitjana, feren que els catalans per tal de legitimar-se, oferissin la corona de Catalunya a l’angeví Renat I de Nàpols, comte de Provença. Fou rei del 1466 al 1472. Confià al seu fill, Joan II, duc de Lorena per la seva mare, la defensa de la seva reialesa.

Escut d’armes de Renat I, amb les armes catalanes rebudes per la seva mare.

Escut d’armes de Renat I, amb les armes catalanes rebudes per la seva mare.

Les derrotes acumulades, la mort prematura de Joan II, després de la qual prengué el comandament de les forces catalanes el seu fill natural Joan de Calábria, acabaren la contesa amb la pau de Pedralbes l’octubre del 1472, que posava fi a la guerra i a la presència dels Anjou en terres catalanes.
A la mort de Renat I, el 1480, el succeí el seu nebot Carles III, comte de Provença, fill del germà petit Carles de Mortain, comte de Maine, que havia mort el 1473. El comte Carles de Provença, per testament fet el 1481, deixava els seus dominis a Lluís XI, rei de França. S’acabava tot un somni. Començava una altra era. La Provença independent havia viscut.

Panoràmica del Castell del rei Renat I, a Tarascon, a la vora del riu Roine.

Panoràmica del Castell del rei Renat I, a Tarascon, a la vora del riu Rhône.

Díptic del rei Renat i la seva esposa Joana de Laval, pintat per Nicolas Froment, en 1475 i exposat a la Catedral d'Aix de Provença.

Díptic del rei Renat i la seva esposa Joana de Laval, pintat per Nicolas Froment, en 1475 i exposat a la Catedral de Aix de Provença.

La reina Violant, havia jugat un gran paper en aquesta primera meitat del segle XV. Havia estat present en tots els conflictes, guerres, complots i intrigues d’aquesta part de l’Europa occidental. Havia reeixit a estabilitzar la moneda, a abaixar els impostos del comtat de Provença, organitzant la seva economia. El regnat de l’última reina catalana és tota una llarga història a estudiar i millor conèixer.

 

Fonts:
Arxius Departamentals de Boques del Roïne.
Biblioteca Municipal de Marsella.
Gran Enciclopedia Catalana.



Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Nº 10 / Desembre 2.012 – SUPLEMENT – Violant l’ultima reina catalana de Provença. Francesc Panyella i Farreras

  1. Joan Prió i Pinyol diu:

    M´agrada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *