Nº 9 / Novembre 2.013 – Josep Sebastià Pons – Abel Carretero.

 

Josep Sebastià Pons
LLENGUA   CATALANA :   LITERATURA

Josep Sebastià Pons

(Joseph-Sébastien Pons, en francès) va néixer a Illa, al Rosselló, la Catalunya Nord, el dia 5 de novembre de l’any 1886. Se’l coneix perquè ha estat un dels personatges més destacats de la literatura nord-catalana del segle passat. Va ser poeta i narrador, a banda de pintor d’aquarel·les.

Es va doctorar amb una tesi sobre la literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII el 1929. Després d’estudiar en ciutats com Perpinyà, Montpeller i Madrid, primer es va dedicar a la docència, concretament a l’ensenyament de la literatura. Posteriorment, entre els anys 1933 i 1953 va ser catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa.

Tot el que se sap de la seva vida és gràcies a la narració autobiogràfica que en tenim. Autors com Josep Pla, per exemple, van elogiar la seva obra, d’una gran qualitat, que va servir, també, de model a la literatura occitana contemporània.

Pons va ser, a més, un dels pocs escriptors de la Catalunya Nord que va adquirir consciència que la seva llengua, considerada a França un dialecte popular, necessitava ser elevada i considerada una llengua de cultura com qualsevol altra.

Roses i xiprers és el primer llibre de poemes que va publicar, l’any 1911. Segons els estudiosos ja hi apareixen alguns dels temes que seran constants en l’obra de Sebastià Pons: l’arrelament a la terra i als seus homes, el pas del temps, els cicles de les estacions, les festes tradicionals, l’oblit i el record, l’acontentament retirat, la fidelitat del seu amor, etc. De fet, els crítics coincideixen que la seva obra presenta una continuïtat sostinguda en tots els aspectes (estil, vocabulari, temes): més que expandir-se, s’aprofundeix, es depura, s’essencialitza. Les formes de què se serveix el poeta són les tradicionals en la poesia, sobretot la cançó.

Altres obres posteriors són: El bon pedrís (1919), en què introdueix el tema amorós; L’estel de l’escamot (1921), en què traspua l’experiència bèl·lica i dels camps de concentració que havia viscut en primer persona a la Primera Guerra Mundial, tot i que en la segona part fa un cant a la pau, una pau que significa recuperació de la identitat amb la tradició i els costums, amb la familiaritat de la llar; Canta Perdiu (1925); L’aire i la fulla (1930); Cantilena (1937); Conversa (1950).

Ja després de la seva mort l’any 1962, Tomàs Garcés, un dels seus amics més propers, es va fer càrrec de l’edició de l’Obra poètica (1976), que inclou el llibre pòstum Cambra d’hivern (1966).

Pons també va conrear el teatre poètic i medievalitzant, amb obres com La font de l’Albera (1922), Amor de pardal (1923) i El singlar (1930); i també prosa, amb el Llibre de les sivelles (1956). Com a crític i historiador de la literatura, cal posar en relleu l’important estudi La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècle (1929).

Va morir el dia 25 de gener de l’any 1962 a Illa, la mateixa ciutat que el va veure néixer 76 anys abans.

LA NEU QUE S’ADORM 

La neu que dorm a l’ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l’amor naixia.
Vora el molí de vent per sempre obert
la branca de l’oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s’engruna en palets la torrentera.
I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l’alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.

Selecció i comentari d’Abel Carretero        



Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *