Nº 8 / Octubre 2.012 – I, ara què? – Francesc Panyella i Farreras.


 

I, ara què?

A tot el llarg d’aquest mes de setembre, per les terres de la Pell de Brau s’han produit un seguit d’aconteixements, que marcaran un abans i un després.

No hi ha cap dubte que per a nosaltres catalans, té un significat molt especial i concret la jornada nacional de l’11 de setembre. El camí emprès cap a la independència, ha estat demanat i exigit per mès d’un milió i mig de ciutadans i ciutadanes (segons fons de la policia). Això està clar.

La mateixa setmana, el dissabte dia 15, a Madrid, capital de l’estat, s’hi congregaven milers i milers de ciutadans de tots els estaments del món del treball, de la sanitat, de l’ensenyament i de la cultura dels quatre costats de la Pell de Brau, protestant per les retallades del Govern Rajoy, protestant contra el camí emprès per tal de donar més al que més tenen a canvi de prendre molt als que ja no els hi queda gran cosa.

Dies abans, a Teleberri, la televisió basca, escoltavem les paraules plenes de seny d’un jornaler agrícola d‘Andalusia, (d’aquells que han començat ocupant les terres incultes i ermes) que denunciava els favors del govern del PP de Madrid, pels que evadeixen capitals, pels que amaguen els seus diners a paradisos fiscals, pels que estafen el fisc, pels sous dels grans banquers, pels dels militars, per la manca de caritat de l’Esglèsia, de l’injustícia de la possessió de la terra a Andalusia i de la manca de terra per aquells que voldrien treballar-la i no en tenen. De la manca d’industrialització.

També rebíem el correu electrònic que publiquem a la segona plana d’aquest butlletí d’un ciutadà de Catalunya, enviat devant de la desesperança per la manca de treball, d‘un esdevenidor sense horitzó, d‘un demà incert.

La gent que s’ha manifestat a Madrid, ho feia contra les retallades del Govern de l’Estat. Les que patim a Catalunya (i dels de fora de Catalunya) ens venen, no solament de l’Estat, també dels nostres governants i de l’essència política i social marcada, podem dir, pels mateixos interessos i orientacions polítiques.

I aquí caldria dir, i potser a contracorrent, que cal tenir molt clar que el dret a decidir, no solament ha de posar-se com a prioritat del dret de la nació catalana a ser, sinó que cal afegir-hi i d’una manera primordial el dret a una justícia social que avui camina per viaranys que contradiuen i perjudiquen els interessos de milions de ciutadans de la nostra terra, que amb el seu treball, manual o intel·lectual, són els millors garants de la riquesa de Catalunya.

Enfront nostre, en el camí cap a la Independència hi ha dues opcions, que també són les opcions del repte d’Europa. Per dir-ho d’una forma senzilla, podem dir que hi ha el camí iniciat per François Hollande, basant-se en la necessitat de créixer i produir, en benefici de tots; o el de la senyora Angela Merkel; molt igual a la de la Thatcher, a Anglaterra en els seus anys; que consisteix a estrènyer la corretja a aquells que els seus únics valors són les seves mans per a treballar o la seva intel·ligència per a crear.

Escoltant certs discursos, plens de paternalisme, quasi ens hauríem de creure que els causants de la crisi actual, són els treballadors. Potser haurem de deixar de treballar per tal de produir riquesa?.

Lliures nacionalment, justos socialment. I en aquest camí, que no serà curt, hi tenim aquells jornalers d’Andalusia, els que s’han manifestat a Madrid, els que ho han fet a Barcelona. Tots plegats, som més que els que han escollit, com a forma de governar, les estisores.

Que pel moment, retallen als més indefensos.

Francesc Panyella i Farreras

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *