Nº 8 / Octubre 2.012 – SUPLEMENT – Els oblidats de la deportació. Francesc Panyella i Farreras


 

Els oblidats de la deportació

Era el mes d’agost del 1940, un diari d’Angouleme, ciutat de la zona francesa ocupada pels alemanys, escrivia: “gent malvada, aquests rojos espanyols, que tenen la pell com l’ànima…”. El valent anònim signava “Le tout passant”.(1)

A la ciutat, a més dels refugiats civils arribats a començament del 1939, sobretot dones, infants i vells; poc a poc hi feien cap dotzenes de soldats de l’exèrcit republicà espanyol. Els uns venien de les “companyies de treballadors espanyols” creades i enviades a la frontera franco-alemanya per cavar-hi trinxeres i construir-hi fortificacions; els altres arribaven de les unitats combatents franceses en plena desfeta. La incertesa, la falta d’informació sobre el seu destí, preocupava als centenars d’espanyols refugiats a la ciutat d’Angouleme.

Així arriba el 20 d’agost del 1940. Prou feines els hi deixen el temps d’arreplegar les quatre coses que posseeixen. Molt aviat, de matinada, són conduïts cap a l’estació. Els responsables francesos els hi diuen que seran conduïts cap al sud, en zona lliure. Els de la Kommandantur diuen tot ignorar de l’operació. A l’estació un tren de viatgers els espera. Un tren atrotinat. Serà la Wehrmacht qui vigilarà l’embarcament. Serà la Wermacht qui prendrà la custódia del viatge.

Quatre dies més tard, després d’un viatge espantós, el tren es para davant d’una petita estació: “Mauthausen”. Allí comença la selecció. Els homes i els nen grandets -alguns prou feines tenen tretze anys- d’un costat. Les dones i els més petits de l’altre.

Montserrat Roig(1), l’escriptora catalana desgraciadament morta massa jove, ens descriu -entre altres horrors- el drama d’una d’aquestes famílies. La família Cortés, del Prat de Llobregat, prop de Barcelona. El pare, la mare i els set fills han realitzat el miracle, malgrat els transtorns de la guerra i de l’èxode, de trobar-se de nou reunits. El fill gran ha perdut una cama en els combats de l’Ebre. Ell, el pare i altres dos fills, Jacint i Manuel, són separats, com els altres, de la seva família. El més petit, l’Àngel, vol anar amb el seu pare. La mare, d’una esgarrapada el pot recuperar.

Les dones i els infants són embarcats de nou al tren, deixant els homes i els joves a Mauthausen. Aquest dia, 24 d’agost de 1940, en el registre d’entrades del camp hi ha comtabilitzades 420 entrades. Totes corresponen a ciutadans de l’estat espanyol. El tren continuarà la seva marxa sinistra. Més lluny, es pararà tres dies davant d’un altre camp i seran les detingudes d’aquest, qui portaran un xic de menjar i aigua a tots aquells desgraciats tancats en el comboi immòbil convertit en presó pels alemanys.

Una nova ordre arriba. Les dones i els infants seran retornats al punt de partença. Això és el que els hi diuen. El tren arrenca lentament i cinc dies després, el primer de setembre de 1940 arriba a FUENTERRABIA, a la frontera franco-espanyola, on els espera la Guàrdia Civil.(2)

Seran comptabilitzats 442 dones i infants. Ningú podrà explicar quants d’aquests viatgers forçats moriren en el curs dels 12 dies d’un viatge horrorós a través d’Europa. Faltats de tot. Els que retornen vius a Espanya seran tancats a l’estadi d’Irún, convertit en camp de concentració pels franquistes. Després d’una primera selecció, la família Cortés serà enviada a Barcelona, on els espera una llarga estada al Palau de les Missions. Un nom evocador pel que no és altra cosa que una presó infecta.

Dels homes de la família Cortés, el pare morirà a Mauthausen l’agost del 1941. El fill gran morirà a la cambra de gas un mes després. D’aquell infern només sobreviuran Jacint i Manuel.(3)

D’aquest comboi de republicans espanyols una selecció fou feta. Els més joves, alguns prou feines tenien 13 anys, aniran a treballar a una pedrera propietat d’un mercader d’esclaus alemany anomenat: POSCHACHER.

Enguany, que es compliran 50 anys de l’alliberament dels camps de la mort i de la fi de la segona guerra mundial, hi ha una pregunta que encara no ha tingut resposta:

Qui donà l’ordre de deportar als refugiats espanyols d’Angouleme?.

El Govern del general Franco -tots els ministres compresos- hauria demanat a les autoritats alemanyes l’extermini dels combatents de la República espanyola, escapats vius dels fronts d’Espanya i al mateix temps, recuperar a les seves dones i infants?.

Foren les autoritats alemanyes les que prengueren aquesta decisió?

Hi hauria hagut responsables francesos que, per tal de plaure als seus nous amos, haurien indicat a aquests per quí havien de començar les deportacions?

La llei número 79 del 3 de gener de 1979(4) que fa referència a la no comunicació de certs arxius d’aquest període deixen, pel moment, sense resposta aquestes preguntes.

De totes maneres hi ha una veritat: Hi hagué crim contra la humanitat!

Qui foren els criminals?

Francesc Panyella i Farreras

(1) Monserrat Roig “Els catalans als camps nazis”. Edicions 62. Barcelona 1977.
(2) Pierre Marqués. “Les enfants espagnols refugiés en France (1936/1939”. París 1993.
(3) El 10/05/1998, Jacint vivia a Perpinyà i el seu germà Manuel a Gijón.
(4) Llei promulgada a França, que fa que per consultar certs arxius és necessària una derogació, difícil d’obtenir.

P.S. Per tal de donar a conèixer aquests fets, a l’ocasió del 50è aniversari de l’alliberament dels camps de la mort, vaig enviar aquest article al diari local “La Marseillaise”. No fou publicat. En el transcurs del procés contra Maurice Papon, aquest mateix article fou enviat a “Liberation” i “Le Canard Enchainé”, de París, al mateix temps que als diaris regionals “La Marseillaise” i “La Provence ». Silenci total. L’abril del 1998, fou enviat a “El País” (Madrid). Aquí vaig rebre una resposta: “…debido a razones de espacio y oportunidad, el Consejo de Lectura del diario ha desestimado su publicación”. El juliol i l’agost d’aquest mateix any fou enviat a “La Vanguardia” i al “Periódico” de Barcelona. Cap novetat. El febrer de 1999 a l’ “AVUI”. Silenci total. Ha estat publicat, el maig de 1999 a “treball”, periòdic d’Iniciativa per Catalunya/Els Verts. Per fi ha estat publicat al diari « La Marseillaise » (edició de Martigues) el 2006. El mes de gener del 2008, seixanta vuit anys després, una placa a la memòria dels republicans espanyols deportats ha estat posada prop de l’estació d’Angouleme. 

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *