Nº 2 / Febrer 2.013 – SUPLEMENT – El Saqueig de Marsella – Francesc Panyella i Farreras.


 

Saqueig de Marsella
Per Francesc Panyella i Farreras
Publicat al nº 19 (desembre 2.008) del Cartulari de la Catalunya Comtal

Interior del Port de Marsella. Joseph Vernet.

Interior del Port de Marsella. Joseph Vernet.

Ens trobàvem a la recepció que l’Ajuntament de Marsella havia organitzat per a les personalitats oficials que assistien al 7è Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, els dies 5 i 6 d’agost de 1994 quan tot d’una un dels regidors de la ciutat present a l’acte ens etzibà:

Quan penseu tornar-nos les cadenes que ens prenguéreu?

Les cadenes! Es tractava de les cadenes que, de nit, tancaven el Port Vell. Això passava l’any 1423, més o menys, segons es dedueix de certs documents consultats, puix no tots donen la mateixa data, el 20 de novembre a l’hora de les completes, a nit caiguda.

Cadenes del port de Marsella, portades per Alfons V el Magnànim. Capella del Sant Calze, Catedral de València.

Cadenes del port de Marsella, portades per Alfons V el Magnànim. Capella del Sant Calze, Catedral de València.

La pregunta que ens feu el regidor de la ciutat de Marsella ens ha portat a esbrinar aquesta pàgina de la nostra història, poc coneguda per molts de nosaltres, però que demostra que si bé han transcorregut més de 570 anys, en el cor de molts marsellesos resta viu el sentiment que produí el saqueig de la ciutat per part de les tropes del rei de Catalunya i Aragó, Alfons el Magnànim.

De les relacions entre Provença i Catalunya en coneixem, sobretot en el període anterior, el casament de Dolça de Provença el 1112 amb Ramon Berenguer III. Però segurament que és des d’aquí que es comencen a crear les condicions que més tard enfrontaran catalans i provençals.La germana petita de Dolça de Provença, Etiennette, es casarà amb Raimon dels Baus, que posseeix una quantitat de terres, feus i castells per tota la Provença i que veu amb molts mals ulls la vinguda d’un potent senyor estranger a la casa de Barcelona. Aquesta rivalitat portarà un seguit d’enfrontaments i guerres, els motius de les quals no són altres que el domini, no solament del comtat de Provença, sinó de Nàpols, Sicília, Sardenya i de la mateixa corona catalano-aragonesa, com més endavant veurem. I d’una manera ben concreta, el domini sobre el comerç del Mediterrani, en el qual estaven interessats tots els estats en presència.

Això ens porta fins el 1410, any en què mor Martí I l’Humà sense descendència masculina. El seu fill, Martí I el Jove, rei de Sicília, havia mort un any abans.

El nou rei de la corona catalano-aragonesa no seria nomenat fins al mes de juny del 1412. En el curs d’aquests dos anys del que s’anomenà interregne, els candidats s’afrontaren, cercant aliances i ajudes entre els monarques veïns. Si bé coneixem els candidats principals, Ferran I d’Antequera, comte de Trastàmara i Jaume II, comte d’Urgell, n’hi havia encara tres més: Frederic, comte de Luna, fill natural de Martí I el Jove; Alfons, duc de Gandia i comte de Ribagorça, que era nét d’en Pere, germà del rei Alfons III el Benigne i, per últim, Lluís III d’Anjou, duc de Calàbria, que era fill de Lluís II de Nápols, duc d’Anjou, comte de Provença, casat amb Violant d’Aragó, filla del rei catalano-aragonés Joan I el Caçador.

Per adonar-nos dels lligams de parentiu que existien entre els pretendents al tro, caldrà parar-se a examinar detingudament el quadre de l’arbre genealògic que reproduïm, la soca del qual no és altra que Jaume II el Just.

Supl.0213-03w

Ferran d’Antequera.

Ferran d’Antequera.

Retrat de Benet XIII, anomenat Papa Luna.

Retrat de Benet XIII,
anomenat Papa Luna.

Ferran I comptava amb l’ajuda de Castella i, sobre tot, la del Papa aragonès Benet XIII, que cercava aliances per tal de mantenir se en els seus feus de Penyíscola. Fou papa de 1394 a 1423. (En aquells temps, els Papes feien i desfeien corones i si bé tots defensaven I’existéncia d’un sol Déu, ja no era el mateix quan es tractava de designar el seu representant sobre la terra). Lluís III d’Anjou es recolzava amb la de França i la del Papa Joan XXII, nat a Nàpols i resident a Pisa -Papa de 1410 a 1415-, i de Gregori XII, nat a Venècia -Papa de 1406 a 1415- i comptava també amb l’ajuda dels Estats Pontificals. Retrat de Benet XIII. (Anomenat Papa Luna) (05)  Jaume II d’Urgell solament podia comptar amb una part de l’opinió de Catalunya. Cal recordar que dels 9 compromissaris que es reuniren a Casp (3 per cada un dels regnes: València, Aragó i Catalunya) Ferran I obtingué 6 vots i entre aquests un dels representants era de Catalunya.

Quina era la situació d’aquell moment? Cal pensar que amb l’arribada del fill de Joan II el Bo, rei de França; en Lluís I, duc d’Anjou (1339-1384), que esdevenia comte de Provença i de Forcalquier i per gràcia de la reina Joana I de Sicília successor dels seus regnats, els gals reforçaven la seva presència al Mediterrani i per tant creixien les seves ambicions de dominar el comerç d’aquest mar. Les mateixes intencions tenien el seu fill, Lluís II, i sobretot el seu nét, Lluís III (1403-1434).

El papa Martí V, l’elecció del qual acabà amb el cisma que hi havia a l’Església, desitjós de posar ordre a l’anarquia existent en els diferents estats de la península italiana, cridà a Lluís III i el coronà rei de Nàpols el 1420. Al mateix moment, Joana II, reina de Nàpols, que no tenia fills, per tal de sentir-se protegida, havia escollit com a successor a Alfons V el Magnànim, de Catalunya i Aragó, fill de Ferran I d’Antequera.

Alfons V el Magnànim.

Alfons V el Magnànim.

Detall del Castell d’Alfons V el Magnánim, a Nápols.

Detall del Castell d’Alfons V el Magnànim, a Nàpols.

Les revoltes al Mediterrani eren cosa corrent. Genovesos i Florentins, junts algunes vegades, altres aliats amb els Estats Pontificals, es barallaven contra catalans i provençals i contra els regnes de Sicília i Nàpols. Per tal de posar ordre a les possessions que dominava, el rei Alfons el Magnànim salpà del port dels Alfacs el mes de maig de 1420 amb una puixant esquadra. El juny pacificava l’Alguer, el setembre desembarcava a Calvi i l’octubre a Bonifaci. Seguia la seva expedició fins a Càller, d’on sortia cap a l’illa de Sicília, amb escala a Palerm i a Messina.

Port de Nàpols.

Port de Nàpols.

Arribava per fi a Nàpols, on l’esperaven infinitat de contratemps.

Lluís III trobà un nou aliat amb en Francesco Sforça, duc de Milà. Mentrestant, la seva mare, la reina Violant, havia convocat el Parlament a Aix de Provença el 30 de gener de 1423, del qual n’obtenia l’expedició una puixant flota i 25.000 florins de crèdit per al seu fill. Aquests reforços permeteren a les tropes dels d’Anjou emportar-se una primera victòria sobre els catalans, cosa que tenia com a conseqüència immediata el canvi de les aliances en presència.

Joana II de Nápols.

Joana II de Nápols.

La reina Joana anul·lava el seu testament i signava un pacte amb Lluís III el 2 de juny del 1423. Aquest pacte era contrasignat pel papa, pels cardenals, pel duc de Milà i pel duc de Gènova. Amb aquest tractat, Lluís III esdevenia també duc de Calàbria i es comprometia a expulsar les forces catalano-aragoneses i prendre possessió del regne de Nàpols a la mort de la reina Joana.

Al mateix temps els catalans, que sabien quins havien estat els acords presos en el Parlament d’Aix; també enviaven pel seu costat tropes al seu rei. Això li permetia obtenir una esclatant victòria sobre els seus enemics l’onze de juny del mateix any 1423. Mentre les tropes catalano-aragoneses consolidaven les seves posicions a tot el sud de la península, la reina Joana, a la ciutat d’Aversa, el 14 de setembre signava una ampliació dels acords amb Lluís III. A causa d’aquests acords, Catalunya d’un costat i Provença de l’altre acabarien enfrontant-se en una llarga guerra per la possessió dels dominis del Mediterrani: Sicília, Sardenya, Nàpols, Calàbria, etc.

Per al rei Alfons no s’havien acabat els maldecaps. Venien d’informar-lo que el rei de Castella violava les seves fronteres d’Aragó i per postres, havia capturat el seu germà Enric. Prenia la decisió de deixar l’altre germà, Pere, a Nápols i retornar a Catalunya per tal de fer front a l’escomesa dels castellans. El mateix dia que salpava de Nàpols, les tropes de Lluís III atacaven la ciutat. Pensà que en lloc de tornar enrere, calia continuar la ruta, puix imaginava que els d’Anjou havien concentrat totes les seves forces al sud d’Itàlia i deixaven desguarnida la Provença. Cosa que era certa. Ja tornaria més tard per tal de passar comptes. Calia escarmentar el seu enemic en el lloc més sensible i d’on sortien les naus que alimentaven les tropes; és a dir, Marsella.

Antic gravat del Port de Marsella.

Antic gravat del Port de Marsella.

Carles VII, gendre de la Reina Violant.

Carles VII, gendre de la Reina Violant.

Maria d’Anjou, filla de la Reina Violant.

Maria d’Anjou, filla de la Reina Violant.

De fet així era. La reina Violant, que pel casament de la seva filla Maria amb Carles VII era per tant sogra del rei de França, després d’haver convocat el Parlament a Aix a finals d’agost, havia deixat el seu fill Carles de Mortain -que tenia 9 anys- i se n’havia anat a Angers, on tenia problemes amb els anglesos.

L‘exercici del poder quedava en mans d’un Consell amb seu a Aix. El comandament de Marsella requeia al veguer Arnau de Villeneuve, que era ajudat pels Sis de la Guerra; consellers que tenien el comandament de diferents sectors de la ciutat i, en particular, la defensa de les portes d’entrada. Tot fa pensar que els defensors creien que les fortificacions de la ciutat eren prou imponents per dissuadir les tropes d’Alfons i que la famosa cadena que tancava el port era prou sòlida per no deixar-hi entrar cap vaixell. Es més, cal pensar que les tropes defensores, com que les millors es trobaven a Nàpols, eren molt reduïdes.

Fou cosa fàcil per als catalans trencar les cadenes que protegien el port. D’aquesta manera els vaixells entraren directament i començà el saqueig de la ciutat, amb totes les conseqüències paoroses de foc i de sang que comportà. Era el 20 de novembre de l’any 1423. Les lluites encara durarien anys i panys, sempre per les mateixes causes: el domini del Mediterrani, que a finals del segle, amb la descoberta d’América, perdria la seva importància i crearia noves contradiccions i nous conflictes.

Gravat antic de Marsella.

Gravat antic de Marsella.

Pensem, amb tota sinceritat, que seria un acte extraordinari tornar les cadenes a la ciutat de Marsella. Seria la confirmació que, per damunt de les rivalitats de la gent de sang blava, hi ha quelcom que és més important: la germanor dels pobles de Provença i de Catalunya.

Panoràmica del Port Vell de Marsella.

Panoràmica del Port Vell de Marsella.

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *