Nº 2 / Febrer 2.013 – La République d’Anubis – Alfons Valls


 

Arribada a França pels Pirineus

Les primeres llums de l’aurora ratllaven els núvols de llargues línies vermelles. Alfonso més tranquil pel canvi de temps constatà que el dia seria bell. Francisca escridassava als nens, era una senyal de la seva vitalitat. Grimpant per les plataformes del granit deslluït, necessitaren poc temps per arribar de l’altre costat. D’allà, veieren minúsculs punts fumejant que brillaven al lluny, focs de campament dels refugiats camí cap a França. Alfonso, el dit senyalant el fons de la vall, repetia:

– Mireu… Mireu…

Fins fa poc reservat, estava content d’haver-los conduit a bon port. Francisca, contenta, es dirigí als infants, compartint la seva exaltació.

– Mireu… Mireu…

Explicava als infants, amb molts detalls, que les petites llumeneres que brillaven al lluny eren les dels refugiats que havien fugit d’Espolla, França es trobava just el darrera de la muntanya. Catalunya darrera d’ells oblidada per la crida vibrant de l’Esperança.

Esperança, difosa i instintiva, emportant-se les últimes recances, esborrant l’amargor, el despit del rebuig. Himne, a la vida, a la joia, a l’amor…

Fent-se un camí entre els matolls, relliscant per les baixades estretes, d’on es deixaven emportar uns quants metres més avall, estaven de nou mullats i plens de fang, com si haguessin sortit d’un aiguamoll. Els hi calgué encara unes quantes hores de caminar per arribar al lloc per on passaven els refugiats. L’aire viu i matinal els hauria d’haver glaçat, però el caminar ràpid els escalfava prou per que els seus sentiments estiguessin tensats cap el lloc d’arribada: la frontera.

El camí, un senderol de contrabandistes, estava farcit d’uniformes militars estripats, passamuntanyes, gorres, cascs. Els soldats que fugien s’havien alleugerit de les seves armes, esdevingudes inútils, fusells, pistoles, municions, tot havia estat llençat sense cura pels camins, entre els matolls i els bosquets. Ells apretaven el pas alegrement cap a la línia de l’horitzó delimitada al cel per la cresta de la vall. Juanito es trobava dins el seu element, per fi havia trobat un camp de batalla de grandària natural. Després d’haver fet uns quants metres, les seves butxaques estaven plenes de municions i portava, penjat en bandolera, un mosquetó trobat al mig dels matolls.

Equipat d’aquesta manera, amb un passamuntanyes al cap, tenia l’aire d’un combatent. La pujada era dura a grimpar i arrossegava amb penes i treballs el fusell entre les asprositats del terreny. Tots quatre estaven cansats per dos dies de marxa forçada. Fou sense aquest equipatge que arribaren al cim.

Davant d’ells, França… Els mateixos paisatges, el mateix cel, els mateixos horitzons. Al fons de la vall, sobre la teulada d’una casa vella, onejava una bandera, van quedar parats mirant-la, sense dir res. Instant crucial en front del desconegut, on es confonien la por i l’esperança, on s’abandonen els sentiments desmesurats que esclaten i inquieten… Fou en aquest moment que Juanito es va estranyar, amb la gran joia de tots, de no veure la Torre Eiffel… Un instant d’humor involuntari els hi feia oblidar l’adversitat. Francisca i els nens feren uns quants passos, ara s’apressaven. Alfonso mirava cap a Catalunya. A l’enllà de les muntanyes, què feia Barcelona que ja havia caigut en mans dels nacionalistes? La gola resseca per l’emoció, la seva mirada s’entelava, mirà un bon moment les muntanyes pirinenques… després va venir amb un pas decidit.

– Anem a veure els francesos…va dir.

Enfront de l’adversitat, podien lliurar-se amb confiança a França. França era el seu passatge obligat, la seva esperança cap a les Amèriques. Van dirigir-se cap a la casa vella plantada dins la decoració forestal. Un cabana de pastor transformada en duana fronterera per les circumstàncies. Acostant-se, veieren els Gardes Mobiles, armats i amb el casc posat, equipats d’uniformes negrosos. Cap al contrabaix, al peu d’una carretera enfangada, uns quants camions militars esperaven. Per fi, s’acostaven de l’objectiu, cansats pel viatge. Alfonso, en companyia d’en Juanito, un al costat de l’altre tal dos combatents. Francisca i Miquel seguien a uns quants passos, no gaire tranquils. Un Garde Mobile els mirà de cap a peus…

– Alto aquí!

Sorprès, Juanito va obeir. Alfonso havia volgut guardar la pistola fins la fi del viatge. Dos altres Gardes s’acostaren i el desarmaren sense miraments. El control de l’identitat es feu en uns quants minuts. A l’Alfonso el posaren de costat. Francisca i els infants foren dirigits cap a un altre grup en el qual només hi havia dones i nens. Un camió estava parat molt aprop. Foren invitats sense miraments a pujar a la plataforma del darrere, empesos, s’agafaren a les baranes. Llavors, amb gran sorpresa, el camió arrencà.

Alfonso els feu grans gestos, ells li respongueren fins que el perderen de vista, sense donar-se compte que en aquell instant els separava per molt de temps, sense dubtar-se que anaven cap al desconegut…

Alfons Valls
La République d’Anubis (edició francesa)
Traducció de «INFORMACIONS»

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *