Nº 2 / Febrer 2.013 – Quatre coses – Francesc Panyella i Farreras


 

Quatre coses

Finalista Premi Romà Planas i Miró
Arxiu de la Memória Popular de La Roca del Vallès

(Pagès Editors – Lleida)

L’última vegada que vaig raïmar a la vinya dels avis fou quan vaig obtenir un permís de la caserna. Aquell setembre, contràriament als setembres dels meus records d‘infant, plovia. El meu cosí Oleguer i jo, érem els portadors. Del meu pare i del cosí Josep, molt espaiades, ens arribaven cartes o postals de França, amb noms de llocs estranys que no trobàvem al mapa. La meva mare i el meu germà, així com els oncles i la cosina Maria, vivien prop de la frontera. A Peralada, lloc on el febrer del 1939 les tropes nacionals -moros i italians- ens tallaren el camí de França.

El patxet(1) era un home vell que no coneixia. En Peret (això ens ho digué a la vinya quan ens trobàrem sols) l’havien afusellat els feixistes el 1938, quan pel marge dret de l’Ebre arribaren al mar. El trepitjador era, com sempre, el cosí de can Moles, en Pepet. Parlava molt poc. La seva mirada es perdia enfocada a la pared com si al darrere hi cerqués quelcom. El seu germà petit, en Jaume, havia mort al front en la batalla de Terol. L’oncle i la tia Moles, a poc a poc, sense fer remor, havien deixat aquest món. Ell, en Pepet, feia unes setmanes que havia arribat al poble. Acabava de passar prop de cinc anys a la presó.

L’àvia, en el curs d’un moment de descans, em demanà si volia anar fins a cal Quico Forner a buscar el pa de la ració. En el moment de pagar, em vaig donar compte que no tenia xavalla i vaig posar al damunt de la taula el bitllet de 50 pessetes que l’assistent d’en García Rebull, comandant del Regiment Ebro 56 (com a general es feu famós en ocasió del procés de Burgos) m’havia portat dins d’un sobre tancat com a salari mensual de les tres hores diàries que esmerçava ajudant als seus dos fills a fer els deures de l’escola.

Que em pagues el que deuen els teus avis, també?

La pregunta de la fornera em feu envermellir de cap a peus. Em foren necessaris uns instants per trobar els mots adients:

Cobreu-ho tot. Fou la meva resposta. Tot empassant-me la saliva coll avall.

Trenta-tres pessetes. Sempre recordaré aquesta xifra. Trenta-tres pessetes. Trenta-tres pessetes. Trenta-tres pessetes. Jo em sentia milionari. A més dels diners del comandant, havia cobrat la mesada de caporal, trenta pessetes. Per arrodonir-ho, la tia Francisca m’havia donat 25 pessetes. Era ric!

En el moment de sopar, aquella taula allargassada del menjador, amb les cadires no ocupades, així com el lloc de l’oncle al banc, al costat de l’avi, creaven una sensació de buidor angoixosa. L‘ombra dels absents de les altres veremes ens omplia de silenci. Soroll de plats i culleres. El xarrupeig de la sopa escaldada. El porró de vi negre, al mig de la taula, feia ganyotes brillants i fugisseres a cada moviment. Ni un mot. Res. Silenci.

Àvia, he pagat els deutes de cal Quico. No els hi deveu res més.

L’àvia es parà a mig camí de la cuina. Com una remor esmorteïda m’arribà a les  orelles:

Ai, Déu meu! -no era un prec, ni una oració-. Era un plany.

L’avi no digué res. Només dues llàgrimes, cara avall, brillaren un instant a la claror esmorteïda de la bombeta del menjador. Es tragué el mocador tot fent semblant de mocar-se. S’eixugà els ulls.

Havia passat la guerra. Havia arribat el feixisme.

Francesc Panyella i Farreras

(1) Patxet. Nom que on dóna als catalans de la ribera de l’Ebre. Per les veremes venien a llogar-se amb la mula o el cavall per transportar les portadores de raïms.

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *