Nº 2 / Febrer 2.013 – He trobat l’hivern una mica llarg – Sergi Bachs i Aiguader


 

He trobat l’hivern una mica llarg

Premi Romà Planas i Miró 2008
Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès

(Editorial VIENA Memòria)

25 de gener del 1939, cap a migdia…

… Em sembla haver-ho vist tot, sentit, entès tot. De fet, avui sé que aquests primers records els he robat de la memòria dels que els van viure a la seva pròpia pell.

Tinc menys de dos anys, algunes dents, uns ulls ben oberts, les orelles atentíssimes i encara no parlo.

Hi ha enrenou i molt nerviosisme a l’ambient. A fora tothom s’apanya, uns i altres es criden, es fan preguntes i carreguen els cotxes. A l’edifici, tots corren i l’escala, amb el martelleig dels passos precipitats, ressona com una gran caixa de fanfara militar. Em fa l’efecte que les parets tremolen.

Des de fa alguns dies, es veuen cada vegada més sovint els avions que sobrevolen Barcelona, i se sent sense parar el soroll dels bombardejos i les canonades. El pare, que està molt nerviós, arriba amb el doctor Duran, que l’acompanya; parla amb la mare, que es posa a plorar. Ella corre a buscar una gran maleta, la tira sobre el llit, l’obre i comença a posar-hi coses que treu de l’armari de la seva habitació. No para de plorar i de còrrer d’una banda del pis a l’altra. El pare torna a marxar ràpidament, amb el doctor, el seu amic, que és un jove i brillant hematòleg. La mare continua plorant, deixant anar grans sospirs, és pura desesperació. He entès que havíem de marxar.

Marxem. La mare tanca la porta amb clau, agafa la maleta, que fa cara de pesar molt i amb la mà lliure aferra la meva maneta. Per sort només hem de baixar un replà, tinc feines per seguir-la. Arribem a la planta baixa. Al buc de l’escala hi ha dos fusells, tot sols, recolzats contra la paret, i per terra, en un munt, uniformes de l’exèrcit republicà. La mare s’exclama: «Encara desertors!».

El carrer és un desgavell, tot és brut, hi ha fins i tot petites piles de papers que cremen, tothom crida. Pugem en un gran cotxe negre que acaba de parar-se davant nostre. L’home que condueix baixa i carrega la maleta. Dins del cotxe ja hi ha la Vicenta, la dona del doctor Duran. Els conec bé a tots dos. Venen sovint a menjar a casa i tothom riu molt, cosa que no passa avui. La Vicenta també plora.

El cotxe comença a circular, més persianes dels edificis es tanquen, les façanes es queden cegues, la ciutat es buida. Jo m’adormo. Quan em desperto, circulem per una carretera que costeja el mar, és la tarda, plou, fa fred. La carretera està embussada per camions i carros massa carregats. En la mateixa direcció, la de la frontera francesa, molta gent va a peu i porta sacs o maletes. De tant en tant ens sobrevolen avions, fent un soroll infernal. Continuem molt temps, seguim costejant el mar. Uns grans vaixells, que em semblen negres, immòbils, fondejats, envien obusos. Es fa de nit i encara som lluny de la frontera. No ens queda benzina. Passem la resta de la nit al cotxe i al matí continuem el camí a peu. El conductor ens ajuda a portar la maleta. Jo viatjo en els braços de la meva mare. Sé que quasi no queda llet per a mi. Tothom està cansat i fa molt fred. Finalment, el 26 al vespre arribem a Portbou.

Portbou, última ciutat de Catalunya, és gairebé la frontera. Per arribar al primer poble francès, Cervera, hi ha dos itineraris. Un travessa la muntanya pel coll dels Belitres i suposa unes quantes hores de marxa per un adult sense equipatge, l’altre és molt més curt i agafa la via del tren que surt de l’estació de Portbou, passa per un túnel i arriba a l’estació de Cervera. Fa moltíssim fred, plou, el camí de muntanya és difícilment practicable. La majoria dels refugiats tiren cap a l’estació de Portbou, per agafar la via del tren i el túnel. Les autoritats franceses bloquegen el túnel, tothom s’apilota a l’estació. Les autoritats franceses autoritzen, finalment, el pas durant el dia 28.

Avui dia, una placa commemora aquesta animalada. Es pot veure a l’estació de Portbou i de Cervera. En aquestes plaques hi ha gravat, que tothom ho pugui llegir: «Del 28 de gener al 10 de febrer de 1939, més de 100.000 espanyols, homes, dones i nens, passaren per aquest túnel i aquesta estació, empesos a l’exili, després d’haver lluitat durant tres anys contra el franquisme. Foren les primeres víctimes de la Segona Guerra Mudial».

El temps és espantós, pluja, vent, gel, la Cerdanya bat aquest any rècords de fred. Arribant a l’altre costat del túnel, a l’estació de Cervera, un tren s’espera. Uns gendarmes que criden sense parar tot escorcollant i empenyant tothom fan la tria…

La mare tenia 26 anys, jo tenia 22 mesos i moltes ganes de jugar.

El pare tenia 30 anys i s‘enfangava pel «camí de la creu» de la derrota militar, en direcció a un bell país, lliure, democràtic i formidable, però vacil·lant i pocatraça per aquella acollida. França.

Sergi Bachs i Aiguader

Placa a l'estació de Cerbère.

Placa a l’estació de Cervera (Cerbère).

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *