Nº 4 / Abril 2.013 – Any del centenari de Salvador Espriu


 

Any Salvador Espriu (1913-1985)

Centenari del seu naixement

espriu-w

Salvador Espriu i Castellò va néixer l’any 1913 a Santa Coloma de Farners, capital de la comarca de La Selva. Era fill d’un advocat que exercia com a notari, primer a Santa Coloma de Farners i posteriorment a la ciutat de Barcelona, on Espriu va viure la resta de la seva vida i hi va morir l’any 1985.

De ben jove va tenir diversos problemes de salut i personals. Es posava malalt freqüentment, i sembla que es passava temporades relativament llargues al llit. A principis dels anys 20, quan apenes era un adolescent, el seu germà gran va morir al port d’Arenys, esdeveniment que li va canviar la vida. Segons sembla, a causa de les llargues temporades que es passava enllitat es va aficionar a la literatura.

Quan només tenia 16 anys, l’any 1929, ja va publicar el seu primer llibre, titulat Israel. Estava escrit en castellà. El cost d’edició va anar a càrrec del seu pare. L’any següent, el 1930, va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Filosofia i Lletres. És allà on va conèixer algunes de les seves millors amigues: Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola i Lola Solà. Així mateix, també va establir un lligam molt profund amb l’escriptor i poeta Bartomeu Rosselló-Porcel. Aquesta etapa va coincidir amb el final de la dictadura de Primo de Rivera i l’etapa de la proclamació de la República el 1931.

La següent publicació no es va fer esperar, i el 1931 va publicar El doctor Rip, la primera novel·la en català. Poc després, va escriure l’obra teatral La revolta dels Sants, encara l’any 1931. El 1932 sortia a la llum Laia, una novel·la curta inspirada, segons sembla, en la població d’Arenys al segle XIX. El seu primer premi literari va arribar el 1934 amb l’obra Els avets que va rebre el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc. El 1935 fou el torn de la novel·la Miratge a Citerea i el llibre Ariadna al laberint grotesc.

L’esclat de la guerra civil va provocar que els seus estudis s’interrompessin, i va haver de dedicar-se a fer classes a futurs oficials perquè a causa del seu estat de salut no el van enviar al front. Letizia i altres proses va publicar-se el 1937. Espriu l’escrigué per evadir-se de la realitat de la guerra. L’any 1938 va morir Rosselló-Porcel, el seu amic de l’ànima (recordem que el poemari pòstum de Rosselló, Imitació del foc, anava dedicat a Espriu) motiu que el va trasbalsar.

A causa del règim molts autors van passar a escriure en castellà, però Espriu no ho va fer, sinó que es reafirmà en l’ús del català. Va publicar, el 1964, El Cementiri de Sinera, un llibre de poemes que evocava els seus anys d’infantesa, moments idíl·lics que queden lluny de la situació que vivia aleshores. Va escriure la gran peça teatral Primera Història dEsther entre els anys 1947 i 1948.

Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de Laberint, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d’Or. En les quatre obres, tot i tractar temàtiques diferents, la seva poètica es converteix en una meditació al voltant de la mort, ja que el 1950 la seva mare va morir i Espriu hi tenia molt bona relació.

L’any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Porcel i altres proses, en què inclou un estudi de l’obra del seu amic difunt feia una pila d’anys. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava de la situació de Catalunya sota el franquisme. El llibre mai no va ser censurat, malgrat que contenia la frase «No pot escollir príncep qui vessa sang»

L’any 1972 va guanyar el Premi de la Crítica de poesia castellana per l’obra Setmana Santa, un llibre de poemes. Li van concedir el premi malgrat que estava escrit en català. En aquella època també es va publicar Aproximació tal vegada el·líptica a lart de Pla Narbona (1968) i Formes i paraules (1975).

L’any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser internat a la clínica Sant Jordi. Va ser a partir d’aleshores que el seu estat de salut va començar a ser greu. A partir de l’any 1980 va començar a rebre tot un seguit de distincions i honors d’entre els quals cal destacar l’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i també la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. L’any 1981 va publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, obra que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica de Serra d’Or. Va continuar escrivint fins a la seva mort.

El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la clínica Quirón, i el dia 27 del mateix mes ja li van donar l’alta. Però el 18 de febrer de 1985 va tornar a l’hospital. Aquesta vegada el van haver d’ingressar a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l’edat de 72 anys. La capella ardent va ser instal·lada al Palau de la Generalitat de Catalunya. En un acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc.

Publicat a LLENGUA CATALANA

Les roses recordades
(dins El caminant i el mur)

Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d’abril? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigne, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia.

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *