Nº 5 / Maig 2.013 – Una llengua que civilitzà mig món? – Pere Ortís


 

Una llengua que civilitzà mig món?

He llegit, en el butlletí de llengua, Infomigjorn, que el senyor Eugeni S. Reig ens envia puntualment des de València, que un metge de Castelló obligà a un pacient que li parlava valencià, que li parlés en una lengua que civilizó medio mundo. A part de l’estirabot que el rebuc suposa per a una persona pel cap baix gens cavallera, per a un professional civilitzat, creuria que una afirmació tan categòrica hauria de ser formulada amb més precaució i coneixement de causa. I segur que ha de ser sospesada amb repòs i ben confrontada amb la realitat històrica. Que no és pas qüestió de només xovinisme i de nacionalisme castellanista exacerbat, als quals estan tan habituats que ni els fa coïssor a la pell, mentre que hi senten amb grossa cremor el dels altres.

Perquè la primera esmena que cal fer-li és que aquesta llengua i els qui la parlaven destruïren llengües i civilitzacions de mig món. On són ara la civilització azteca, la civilització inca i la civilització maia? Eren civilitzacions vives i amb una herència de milers d’anys d’experiència i de saviesa acumulades. I els nous arribats que irromperen en els respectius medis, per comptes de respectar-les, d’integrar-les a la que ells portaven o d’assimilar-les per fer-se amb ells i conviure amb ells, es dedicaren a conquerir-les per la violència i, quan els convingué, destruiren les seves creacions identitàries i fins arribaren a eliminar els seus exponents humans i els seguidors.

Així, per exemple, tenim que el bisbe Eusebio de Landa manà cremar uns llibres de la cultura maia porqué no contienen más que patrañas del diablo. Els llibres maies eren fets de fulls d’escorça d’arbres compactada, elements d’un civilització, d’un conreu literari, d’un nivell de cultura escrita; els asteques també escrivien en membranes que gairebé clarejaven, extretes de la fulla de l’atzavara. Altres obres escrites de la cultura maia foren destruïdes pel foc, anònimament, amb l’ambició d’esborrar de la memòria de les seves arrels, al poble conquerit, a fi que passessin a considerar i assimilar allò nou que se’ls proposava, que se’ls imposava. És conegut que foren arrasats temples i altres edificacions d’aquelles avançades cultures i que sobre llurs fonaments foren edificades esglésies o fortaleses dels invasors. Amb tot, cal fer honor a aquell frare franciscà espanyol que salvà del foc el Popol Vuh, un llibre d’escorça que és la gènesi del poble maia i que sembla que un indi bilingüe traduí a l’espanyol. Se’n salvà algun altre, per exemple el Popol Nah, «Llibre de la Comunitat», que tingué un sort semblant a la del Popol Vuh.

L‘ambició a favor dels indis, perquè aprenguessin i se civilitzessin, per preservar la seva identitat, la seva llengua i els avenços de la seva civilització, per preservar-los, potenciar-los i enriquir-los amb allò nou que els forasters portaven, no brillà mai en la intenció i en l’obra dels invasors. Més aviat la història marca que el que pretenien és que els indis romanguessin sotmesos i no s’adonessin del jou que els empanava i rebaixava la seva dignitat d’humans, tot ferint-los en allò que ells estimaven i havien atresorat amb anys i panys de contacte amb la natura i de rastrejar-li els misteris. Cal recordar que la civilització maia, per exemple, comptava ja amb el cinquè batkun, quan aparegueren els invasors sobre el seu territori; un batkun és una tongada de cinc mil anys i escaig, i ?que no pot ser après durant aital període de segles de les lleis de la mare naturalesa, de l’univers i de la mateixa humanitat? La civilització maia era molt avançada en matemàtiques i en coneixements astronòmics. Hem visitat Txitxenitzà,Tikal i Copan i hem pogut comprovar quin munt de coneixements, de saviesa, de cultura hi ha inscrits en aquelles pedres i en aquells monuments extraordinaris, en jeroglífics, entre altres signes materials; molts d’aquests signes i jeroglífics poden ser desxifrats  i deixen bocabadat els científics d’avui; altres no poden ser-ho i potser restaran per sempre més en el misteri. Misteri que imposa discreció i seny als avançats que no senten a la carn la malvestat que els seus ancestres cometeren amb aquells pobre indis, elements cegats pel seu orgull de casta i destres a menysprear tot allò que desconeixen, com és ara la llengua catalana.

A més, cal tenir present un altre factor històric decisiu a impedir que els indis se civilitzessin. I és que tan la conquesta com la colònia, no permeteren l’escola per als natius, per les raons suara adduïdes: l’escola era privilegi de l’oligarquia espanyola i de la dels criolls. L’escola per a tot fill de mare arribà amb l’emancipació d’aquests països de la Madre Patria. Si més no, en aquests de l’Amèrica Central. Se saben bé els noms de les primeres escoles, de moment només per a nens, no per a nenes, que aquestes tardaren un xic més.

Un altre element significatiu és que si aquests governs fossin avui civilitzats, d’una civilització que els ve de lluny, ben assimilada temps era temps, no sortirien amb aquests ciris trencats, ells i els governants, i les institucions cíviques. Hi hauria més harmonia, pau i no aquesta violència que espanta i sufoca, herència d’un passat esgavellat, a càrrec de primitius i incultes. Segur que ens estalviaríem el qualificatiu de «Repúbliques bananeres», si hi havia veritable civilització.

De fet, quan fou celebrat El Quinto Centenario, aquí hi hagué molt poc entusiasme a nivell de poble. I en els governs i alguns intel·lectuals, sí, se’n feren ressò, però també hi hagué moltes queixes amargues i refusos a càrrec d’uns i altres, dels quals a la Península espanyola no se’n sentí cap ressò. Cal haver viscut anys aquí per poder sospesar amb justesa certes afirmacions categòriques, curtes com cua de conill, a càrrec dels més infal·libles avançats.

Pere Ortís

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *