Nº 7 / Setembre 2.012 – Converses. Entrevista a Giovanni Marzocchi.

Anar a l’article anterior d’aquest mesAnar al SumariAnar al següent article d’aquest mes

Converses

Amb l’autorització de «Xipreret» de l’Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet

Aquest mes conversem amb un italià integrat a Catalunya, Giovanni Marzocchi,
que ens explica la seva trajectòria vital fins arribar a La Roca del Vallès.

– Sou nascut en un petit poble de la província d’Arezzo, a la regió italiana de la Toscana, ens podrieu explicar, en línies generals, alguns aspectes (humans, econòmics, socials, històrics,…) que defineixen el vostre lloc d’origen?

El poble on vaig néixer es diu Pieve Santo Stefano. Està a la província d’Arezzo, a la Toscana oriental, a uns 80 Km. del mar Adriàtic. Ocupa un territori de 155 km², té uns 3.200 habitants i està a 433 metres sobre el nivell del mar. Els orígens del poble es remunten a uns 5.000 anys, s’han trobat restes del període Neolític. Va ser un centre important a l’època romana: els seus boscos fornien la fusta per construir la flota naval romana, els seus temples i les habitacions. La fusta s’enviava a Roma pel riu Tevere, que neix a poca distància del poble i arriba fins a Roma.
Abans de la Segona Guerra mundial hi havia uns 7.500 habitants que van haver de marxar perquè el poble va ser destruit completament pels alemanys. Després la majoria van haver d’emigrar per poder tornar a crear la seva vida. L’economia del poble es basava principalment en l’explotació de l’agricultura fins els anys 70 quan es va començar a crear un teixit industrial que ha portat un canvi en la vida econòmica i social.

– Teniu algun record especial d’infantesa que us agradaria explicar-nos?

Vaig viure molt en contacte amb la naturalesa i els meus millors companys de jocs eren els animals i suposo que això em va inculcar un profund respecte per la naturalesa i els seus habitants.

– Vàreu cursar algun tipus d’estudis universitaris?

Tinc el títol de FP de 2n grau en comptabilitat. No vaig poder fer estudis universitaris. Vaig començar a treballar molt aviat.

– L’any 1984 vàreu crear, juntament amb altres persones del municipi de Pieve Santo Stefano, el vostre poble de naixença, l’Archivio Diaristico Nazionale, una entitat cultural que tenia com a finalitat recollir i salvar de l’oblit testimonis autobiogràfics de persones que haguessin escrit alguna cosa sobre les seves vides. Ens podríeu comentar, breument, en què consistia la iniciativa? Va tenir èxit? Continu vigent encara avui dia?

L’Archivio Diaristica Nazionale es va crear amb la finalitat de ser un punt de trobada de totes aquelles persones que durant la seva vida havien escrit alguna cosa per deixar constància de la seva existència. Quan el vam crear jo era el responsable de l’Àrea de Cultura de l‘Ajuntament i; juntament amb altres persones del Municipi i el senyor Saverio Tutino, que és un periodista reconegut a nivell internacional, vam pensar que s’havien de salvar de l’oblit tots els testimonis aurobiogràfics de les persones no professionals de l’escriptura.
Una iniciativa com aquesta va ser una gran novetat en el panorama cultural de l’època … no es parlava de la recuperació de la memòria popular com es parla avui i per això una iniciativa d’aquest tipus va néixer en un poble tan petit com Pieve Santo Stefano. Avui segurament amb la sensibilitat existent en el camp de la memòria, aquest Arxiu es crearia en una ciutat com Roma, Florència, etc. Nosaltres vam creure de seguida en aquesta iniciativa perquè volíem fer alguna cosa per sortir de la letàrgia cultural típica d’un poblet petit.
Avui dia, l’Archivio Diaristica Nazionale és una fundació i és un referent a nivell internacional en el camp de la memòria popular i té un Fons documental de primera importància i organitza activitats com congressos, conferències, presentació de llibres, el premi que es dóna a l’autobiografia més interessant que s’ha presentat durant l’any (enguany es va celebrar la 27a edició del Premi) etc.
Es pot consultar la pàgina web d’aquest Arxiu a: www.archiviodiari.it

– L’any 1988 us vàreu traslladar a viure a Catalunya. Què us hi va impulsar?

Vaig conèixer Catalunya l’any 1981 durant unes vacances i em va agradar molt fins el punt que vaig venir-hi a estiuejar cada any fins el 1997, quan vaig decidir venir a viure aquí. El 27 de març del 1988 (dia del meu aniversari) vaig translladar-me definitivament a aquest país.

– Us va costar gaire adaptar-vos al nou entorn? Quins van ser els vostres primers treballs al nostre país?

No em va costar gens adaptar-me a la nova vida, ja coneixia persones que em vam fer molt fàcil el començar a viure aquí. Vaig començar a treballar en el camp de la moda, ja hi havia treballat a Itàlia. Em vaig comprar una botiga de roba a Sitges. Al cap de quatre anys vaig deixar la botiga i vaig anar a treballar de xofer-majordom. Amb una persona molt important. Al cap de quasi quatre anys ho vaig deixar i vaig anar a treballar de cambrer en un restaurant de Sitges fins el 1997 que vaig començar a treballar a l’Ajuntament de La Roca del Vallès per posar en marxa el projecte de l’Arxiu de la Memòria Popular.

– Actualment sou responsable de l’Arxiu de la Memòria Popular de l’Ajuntament de La Roca del Vallès que es va crear i inaugurar el 14 de febrer de 1998. Ens podríeu explicar en què consisteix aquest projecte? És similar a l’Archivio que vàreu ajudar a implantar al vostra poble de naixença?

L’Arxiu de la Memòria Popular es va crear amb la mateixa finalitat del «Archivio Diaristica Nazionale» d’Itàlia i funciona de la mateixa forma i també es va crear un Premi per incentivar el dipòsit de testimonis autobiogràfics per a la creació d’un Fons documental. Aquest Premi que porta el nom de Romà Planas i Miró, està dedicat a la memòria d’un alcalde de La Roca del Vallès que va ser secretari personal del president Tarradellas a l’exili a França i quan va tornar a Catalunya es va presentar com a candidat a l’alcaldia de La Roca i va guanyar. El cap de pocs mesos va morir i els seus amics van crear aquesta institució i aquest premi a la seva memòria.

– Quin àmbit territorial abasta aquest Arxiu de la Memòria Popular: local, comarcal, nacional …? És de lliure accés per a tothom?

L’abast territorial de l’Arxiu de la Memòria Popular és a nivell internacional, de fet tenim testimonis autobiogràfics que ens han arribat de diversos països d’Europa o també d’Amèrica Llatina, a part de tot el territori català i espanyol.

– D’altra banda, també sou responsable d’organitzar el Premi Romà Planas i Miró dedicat a memorials populars, que concedeix l’Ajuntament de La Roca del Vallès. Quina finalitat es persegueix amb el premi? N’esteu satisfets de com funciona? Heu tingut algun èxit remarcable al llarg dels quize anys que fa que es concedeix?

Com he dit abans, el premi s’atorga anualment a l’autobiografia més interessant que s’ha presentat a l’Arxiu. Per poder triar l’obra guanyadora, totes les obres que es presenten passen per una selecció per part d’un Jurat Popular que està format per persones de més de 16 anys i que estiguin domiciliades a La Roca del Vallès. Després de la lectura de totes les obres, el Jurat Popular tria les cinc finalistes que passen a un Jurat Estatal, format per personalitats del món acadèmic i universitari que, finalment, tria, l’obra guanyadora.
L’acte del lliurament del Premi es fa en ocasió de la Festa Major d’Hivern de Sant Sadurní que, normalment, cau l’últim cap de setmana de novembre. Durant l’acte els finalistes estan a l’escenari i es fa una entrevista a tothom i es llegeixen fragments de les seves obres i finalment, un representant del Jurat Estatal llegeix l’acte de la reunió que s’ha fet el dia abans i comunica el nom del guanyador del Premi. És un acte molt emotiu on els finalistes comparrteixen les seves vivències amb el públic. Enguany el premi ha arribat a la 14a. edició i ja està oberta la 15a. I es poden enviar obres fins els 31 de maig del 2012.
Es poden demanar informacions a: arxiumemoria@laroca.cat i també es pot visitar la pàgina web de l’Arxiu: www.laroca.cat/arxiumemoria on es pot trobar el fons documental digitalitzat fins el 31 de desembre del 2008.
Bona part de les obres presentades parlen de la guerra civil, una ferida que encara està molt oberta … però també tenim diaris de viatges, memòries i epistolaris, etc. Totes les obres presentades són dignes de ser remarcades i entre totes n’hi ha algunes que són molt peculiars com un dietari format per dues llibretes manuscrites del 1739, un vertader petit tresor! També tenim l’autobiografia d’un senyor que va viure molts anys a la Guinea Equatorial fins el mateix dia de la baixada de la bandera espanyola i la pujada de la bandera del nou país independent. Tenim l’autobiografia d’un senyor que va nèixer en un poblet d’Astúries i va viure la guerra civil de petit i amb aquesta autobiografia vol fer un homenatge a la seva mare i a la seva àvia … no hi ha gaire literatura que parli de la figura de la dona durant la guerra civil, i és per això que aquest és un document doblement important.
Durant aquests anys hem pogut crear un Fons documental d’unes 2.800 obres entre les que s’han presentat al premi i les que s’han dipositat directament en el Fons documental. També tenim uns arxius privats que s’han dipositat a l’Arxiu per salvar-los de la destrucció i l’oblit. La feina principal de l’Arxiu és la de crear una Història paral.lela a la Història oficial i donar veu a les persones que mai l’han tinguda.

– El 30 de setembre del 2010 es va presentar a L’Hospitalet, en un acte organitzat per l’Ateneu, el llibre «He trobat l’hivern una mica llarg» d’en Sergi Bachs, que havia obtingut el remi Romà Planas i Miró l’any 2009. Com va funcionar el llibre? Creieu que les obres a les quals concediu el premi tenen prou difusió entre el gran públic?

La publicació del llibre guanyador del Premi vol ser un homenatge a la persona que ha escrit el seu testimoni. Es posa a la venda i hi ha hagut casos que el llibre s’ha venut molt bé i altres que no ha tingut l’èxit que segurament es mereixia, hem de recordar que no es tracta d’una obra escrita per professionals de l’escriptura.
Segurament es podria fer més per la difusió d’aquestes obres però els moments econòmics tan difícils que estem vivint no ens permeten fer una feina més profunda, encara que s’ha de dir que el fet de salvar de l’oblit aquests testimonis ens dóna molta satisfacció encara que mai no n’hi ha prou.

– Canviem de xip. Des d’un punt de vista cultural, quina es la vostra opinió sobre la tasca que desenvolupen els ateneus al nostre país?

No conec prou el món dels ateneus per poder opinar, però crec que tot el que es fa en benefici de la cultura i la seva difusió és sempre molt positiu i remarcable.

– Per acabar, una pregunta compromesa. Com a persona que ha vingut d’altres terres, d’Itàlia concretament, però que ja porta una bona colla d’anys entre nosaltes, què penseu de la realitat lingüística que viu Catalunya? Creieu que la llengua catalana té el futur assegurat? O al contrari, penseu que les perspectives són negres i té tendència a desaparèixer?

Crec que no s’ha de baixar mai la guàrdia, especialment tractant-se de la llengua i de la cultura d’un poble, encara que veig a la «nostra llengua» (em sento més català que italià) bastant forta i capaç de sobreviure «contra viento i marea».

Obres que han estat distingides pel Premi
1999  Records de la meva infància – Maria Bell·lloch.
2001  (Finalista) Quatre coses – Francesc Panyella.
2002  (Menció especial Ernest Lluch). Una nova vida comença – Maria Bell·lloch.
2005  Éxodo (en castellà) – Remei Oliva.
2009  He trobat l’hivern una mica llarg – Sergi Bachs.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.