Nº 7 / Setembre 2012 – SUPLEMENT – Camp de concentració de Montendre. Setembre del 1941. Maria Bell·lloch i Bell·lloch.

Anar a l’article anterior d’aquest mesAnar al Sumari

Camp de concentració de Montendre.
Setembre del 1941.

(Fragment de «Records de la meva infància» Premi Romà Planas i Miró 1999,
de l’Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès.)

Crec que havia perdut la noció del temps. Completament. Lluny darrera nostre, molt lluny, quedaven les imatges de les carreteres plenes de gom a gom. El xiscle de les sirenes. L’explosió de les bombes.

Era el cinquè camp que descobríem. Els uns millors, els altres pitjors. D’aquest, d’aquest de Montendre, molt a prop d’Angoulême, en guardaré per sempre la imatge dels filferros espinosos. Les sinistres barraques. El menjar infecte que ens donaven. Cada dia pitjor. Aviat faria trenta mesos que vivíem d’aquesta manera.

Trenta mesos! Era a finals del desembre del 1938 que havíem marxat del poble. Torregrossa. Lluny, darrera nostra, havia quedat el Pla d’Urgell. Carreteres i encara més carreteres que no s’acabaven mai. Ho havíem abandonat tot. Els carros i els cavalls en un prat prop dels Pirineus. Havíem agafat un camí de muntanya que era molt estret. Per sort la neu que havia caigut uns dies abans s’havia fos. Tot era mullat i hi havia algunes plaques de gel. Calia parar compte de no relliscar. Al capdamunt del camí, els Pïrineus. Era el mes de febrer del 1939. El fred s’apoderava del cos malgrat la flassada que cada un de nosaltres portava. Però el més terrible era aquesta sensació de brutícia que s’enganxava a nosaltres. Insistent.

Aquell estiu del 1941 s’esllanguia lentament. Els alemanys havien ocupat una gran part de França. Del meu pare, que es trobava de l’altre costat, a la zona sud, ens arribaven noves molt espaiades. Ens reclamava. Però les autoritats franceses no ens deixaven sortir. I d’aquesta manera passaven els dies, els mesos. Així, amb la meva mare, les meves dues germanes i el meu germà petit, havíem viscut més de dos anys.

Per tal que nosaltres, els més petits, no perdessim el poc que havíem après a l’escola (jo aviat tindria tretze anys) uns homes, tancats com nosaltres, havien organitzat una mena d’escola. No teníem llibres, ni paper, ni llapis. Ni guix ni pissarres. Ens ensenyaven el càlcul mental, ens explicaven la història. Ens parlaven de la nostra terra. Fou així que al camp vaig començar a prendre consciència que la festa nacional de Catalunya era l’11 de setembre.

Entre els organitzadors d’aquestes activitats que ens ajudaven a passar els dies, i que ens permeteren de no caure en la trista realitat que ens envoltava, hi havia un home d’uns quaranta anys. També havia organitzat un grup coral i un grup de teatre.

Un matí, quan anàvem cap els menjadors per esmorzar (aigua que tenia el color del cafè amb un gust que no es podia definir) una trista nova circulava pel camp. L’home aquell, que era un dels millors elements del grup coral i de l’elenc de teatre, l’havien trobat mor. En plena nit havia tingut una parada cardíaca. Al camp no hi tenia ningú. Tots els seus s’havien quedat a Catalunya.

L’endemà fou enterrat al cementiri del poble. Uns quants centenars dels habitanst del camp l’acompanyaren. Quan baixaven el taüt a la fossa, el grup coral es posà a cantar «L’emigrant» puix que el mort era català. Per tots els que ens trobàvem presents fou un moment trist i carregat d’emoció. Jo, que era encara una nena, havia volgut ser present al comiat d’aquell home tan admirable.

Després, en el llarg caminar de tots aquest anys d’exili que no acavaben mai, he tingut ocasió d’assistir a altres commemoracions. A la celebració d’altres festes nacionals. Totes carregades d’emoció, puix que ens trobàvem lluny de la terra.

Però guardaré per sempre més un record inesborrable d’aquell matí de setembre del 1941. En aquell cemnetiri de Montendre, on s’aixecaren majestuoses i plenes de tot el seu significat emocional els mots de «L’emigrant»:

Dolça Catalunya, Pàtria del meu cor…

                                                                                                                                                                                         Maria Bell·lloch i Bell·lloch

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.