Nº 7 / Setembre 2012 – SUPLEMENT – Els Símbols. Francesc Panyella i Farreras.

 

ELS SÍMBOLS

En la mort d’Alfons Rof, Octubre de 2.011.

Una de les coses que més m’impactà del llibre de la Maria Bell.lloch, «Records de la meva infantesa» fou aquell passatge en que explica l’enterrament d’un català, mort el 1941 al camp de concentració de Montendre. «Guardaré per sempre més un record inesborrable d’aquell matí de setembre del 1941. Dins del cementiri de Montendre s’aixecaren majestuoses i plenes de tota la seva significació emocional les paraules de “L’Emigrant”: Dolça Catalunya, pàtria del meu cor … Mai més, escoltant aquesta cançó, he sentit l’emoció d’aquella matinada».

Fa pocs dies, els catalans de Provença hem viscut uns moments carregats d’aquest simbolisme, que moltes vegades resulta difícil d’explicar als catalans que viuen a Catalunya. Ha estat en ocasió de la mort del nostre malaguanyat amic, l’Alfons Rof. President de «El Porró», l’amical que agrupa els catalans de Salon de Provença i la seva regió. Soci, també, del Cercle Català de Marsella.

Tal com tu desitjares, i potser inspirat en la poesia de l’Anna Fernández «Si moro» publicada dies abans en el nostre butlletí d‘octubre has volgut que:

Si moro, obriu la finestra,
Que hi entri el sol, si és de dia.
La nit si fa fosc

No fou necessari obrir la finestra. El teu taüt reposava al peu del tanatori. El sol, generós, l’acaronava de ple i el ventet suau que s’aixecà poc després, feia onejar les puntes de la senyera que t’embolcallava. Les flors que hi havia al damunt, sang i or, s’estremien al pas de l’aire. La seva fragància beneïa els instants.

Moments després, cobrint el silenci respectuós de tots els presents, com si eixissin de la terra mare, les notes tremoloses de «La Santa Espina» ompliren l’espai aixecant-se cap el cel

Som i serem gent catalana
tant si es vol,
com si no es vol.
Que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

I continuant la cerimònia, la secretària de l’associació, la Marie Ley, feia un breu resum de la teva vida. Aquesta vida consagrada a fer conèixer Catalunya. I a estimar-la.

El teu company, en Miquel Picamal, amb veu rogallosa i trencada per l’emoció completava la teva trajectòria amb la lectura del poema suara esmentat.

… vull que toquin una sardana
i quan m’hagin enterrat,
que tots els meus companys obrin les mans
i ballin una rotllada.
Si moro…deixeu entrar el cel per la finestra;
cobriu el meu cos amb la meva bandera
i per única música: la sardana.

I seguint la teva voluntat, fou això el que férem. La mà cercà la mà amiga, la rotllada es feu gran. Des de les primeres notes s’aixamplà. Tots hi cabíem.

Tota ma pàtria cabrà en eixa anella
I els pobles diran:
La sardana és la dansa més bella
De totes les danses que es fan i es desfan

Mai he sentit tan intensament les mans que apretaven les meves, en una comunió silenciosa plena d’intimitat. Feta d’estima, d’amor, de respecte, de records. La majestuositat de l’instant es reflectia en els rostres greus. Uns, amb els ulls entelats, altres, amb els ulls regats per les llàgrimes que rodolaven galtes avall.

Hem enterrat encara un altre català per aquestes terres que no són les nostres. Però ni ell, ni els seus estan sols. Al costat, vetllant-lo, hi som tots.

Els nostres símbols prenen tota la seva importància i significació en instants com aquests i demostren qui som:   CATALANS!

Francesc Panyella i Farreras

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2012. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.