Nº 7 / Setembre 2.013 – M’aclame a tu – Poema de Vicent Andrés Estellés

 

M’ACLAME A TU

Poema de Vicent Andrés Estellés
Música: Ovidi Montllor

M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
Un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seras la fé i la medalla oculta,
seras l’amor i la ferocitat.

Seras la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retor de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
El prec dels béns que em retornaves sempre.

C’EST TOI QUE J’IMPLORE

Traduction: étudiants de catalan
Université Aix-Marseille

C’est toi que j’implore, mère de terre seule.
Je griffe tes genoux de mes ongles sales.
J’invoque un nom, ou une secrète consigne,
mère de poussière, espérance séquestrée.

Tandis que le grand feu ou la férocité
suit des chemins, suit des obscurs chemins,
je m’accroche à toi, os que j’aimais le plus
Et je chante le jour du matin illimité.

Le clair chemin, la langue de nos racines,
un alphabet phosphorescent en pierres,
un alphabet où toute serrure a sa clé,
le net destin, le sentier de lumière,
toujours dans la nuit, éclairant, obstiné,
Un beau futur, une auguste contrée!

Tu seras le levain qui fait monter le pain,
tu seras le sillon, tu seras la récolte,
tu seras la foi et la médaille cachée,
Tu seras l’amour et la férocité.

Tu seras la clé pour toutes les serrures,
tu seras la lumière, lumière illimitée,
tu seras les confins où l’aurore commence,
Tu seras le blé, échelle illuminée!

Tu seras l’oiseau et seras le drapeau,
l’hymne fécond du retour de la patrie,
morceau déchiré de l’emblème qui monte.

Je gravirai pieusement les marches
et en arrivant au bout j’entonnerai
la prière des biens que toujours tu me rendais.

Aquest poema formava part de la Conferència/Recital que ens oferí el cantautor/intèrpret
Pau Alabajos
el dilluns 27 de maig del 2013 a l’Amfiteatre Guyon de la Facultat de Lletres de la Universitat
Aix -Marsella, organitzada pel conjunt de professors catalans.

Aquesta entrada ha esta publicada en Noticiari 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *